Entrevista:

Anna Manso Sant Jordi 14

Anna Manso, autora de “Quin fàstic de fama!”.

Fa unes setmanes preguntàvem en aquest blog si la fama és tan bona com sembla amb motiu de la publicació de la nova col·lecció “Quin fàstic de fama!”. En aquesta ocasió hem formulat aquesta pregunta a l’autora d’aquests llibres, l’Anna Manso, que a més d’escriure obres per a nens i joves, també escriu guions de televisió, cinema, teatre i blogs.

La fama és tan bona com sembla?

La fama té aspectes positius, és clar. Però no ens enganyem, altres de no tant. I d’aquest contrast parla la col·lecció “Quin fàstic de fama!”. Els personatges, nois i noies de 13, 14 anys, gaudeixen sent reconeguts, portant roba cara de moda, els conviden a fer un viatge, entren a llocs que no haurien pensat mai que trepitjarien i coneixen gent famosa. Però la fama els portarà maldecaps, perquè sortir a la tele té una doble cara que ells descobriran. Per exemple, que no tots els personatges famosos són tan encantadors com semblen en pantalla. De fet, a l’obra que actualment tinc en cartell Perduts a la Viquipèdia faig que Isaac Newton canti: “la fama és traïdora, la fama és punyetera, la fama enganya, la fama exagera”.

 

Com va sorgir la idea d’una col·lecció que tracta del tema de la fama?

SM va pensar en mi perquè tinc la doble vessant d’escriptora de literatura infantil i juvenil, i alhora treballo també com a guionista de televisió. Feia temps que volien parlar del fenomen fan i em van proposar que pensés una col·lecció. Vaig tenir carta blanca a l’hora de plantejar temes, personatges i situacions, i d’aquest treball totalment lliure i de la meva experiència en televisió en van sorgir els dos primers llibres. Vaig ajuntar els dos oficis i m’ho vaig passar molt bé. Espero que es noti.

 

A banda de la fama, quins altres ingredients fan possible una col·lecció com “Quin fàstic de fama!”?

L’adolescència i l’amistat són els altres temes centrals. Com viuen el grup d’amics adolescents tot el que els passa, tant les situacions extraordinàries, com sortir per la tele, com les quotidianes, com les males notes, l’amor impossible i el possible, la relació amb els pares, les competicions esportives… Els protagonistes de “Quin fàstic de fama!” són xavals normals i corrents. Segueixen vivint al seu barri (que ells consideren fastigosament avorrit), anant a l’institut, i no es fan pas rics. I a la seva vida “normal” hi hauran d’encaixar aquesta fama inesperada.

 

L’Anna Manso adolescent es veu reflectida en algun dels personatges?

Sempre dic que jo, d’adolescent, era més aturadeta que els meus personatges, he, he, he…  Segurament era com la Raquel abans de sortir a Morts de fàstic, el seu programa. Ara, de gran, m’invento personatges que són com m’hauria agradat ser. I sempre hi afegeixo algú que sigui membre de família nombrosa, com jo, que sóc la sisena de set germans, i com els meus tres fills, ara. Per això l’Anaïs és la mitjana de tres germans. I, és clar, aprofito quan faig parlar els pares per explicar el món des del punt de vista dels progenitors.

 

Com ha estat el procés d’ideació del grup de nois i noies que protagonitzen la sèrie?

La primera a aparèixer va ser la Raquel. Tenia molt clar que la televisió havia de canviar-la interiorment. Al primer llibre llegim com la Raquel descobreix que té una gràcia i una facilitat innata per parlar a càmera, i el descobriment l’encoratja. Després vaig pensar que calia fer-la patir una mica, per això la vaig fer enamorar d’un noi francès amb qui xateja, l’Alain. També volia que tingués dues amigues ben diferents, i dos amics que també són un gran contrast. Cap d’ells no s’assembla! Els han de passar moltes coses, bones i dolentes, i el xoc de caràcters i interessos ho fa més fàcil. Un és gandul, l’altra una manaire, l’altre un interessat, l’altra una panxacontenta…

 

Avui en dia és molt senzill, per a qualsevol jove, fer un vídeo i fer-lo públic a través de les xarxes socials i que el vegi un munt de gent. Quin creus que hauria de ser el paper dels educadors davant d’aquest fet?

Explicar-los la veritat, que només pocs, molt, molt pocs, es guanyen bé la vida. I que tots ells també tenen estudis. Perquè  hi ha la tendència a creure que no cal estudiar, que només fent un vídeo de Youtube tens la vida solucionada. I no. Per això vaig deixar clar a l’editorial que explicaria la història d’uns nois i noies que no es fan milionaris. I als quals també afecta la crisi.

 

Què és el millor d’escriure per al públic juvenil?

Poder parlar de tot o gairebé tot! L’adolescència és una època intensa, volcànica, i aquesta intensitat m’agrada. Els personatges adolescents et permeten inventar-te mil bogeries, i un segon després fer-los estar deprimits. Però el que més m’agrada d’escriure per a joves és el repte de crear llibres que els atrapin, en què se sentin reflectits. Que els facin riure i els facin pensar.

 

És molt diferent escriure novel·les per a joves que escriure guions per a la televisió?

Bé, escriure guions per a televisió és una feina d’equip. Et sents acompanyat perquè ets part d’un procés. També té un punt histèric perquè tot corre molta pressa! I no sempre pots acabar dient el que volies. Normalment has d’escriure idees a partir de projectes que no són teus. Quan escric llibres sóc la reina del mambo. Mano jo. I això està molt bé, però també vol dir que tota la responsabilitat és teva. Però a banda de treballar en equip o sol, la gran diferència és el llenguatge: visual un, teixit de paraules l’altre.

 

Tens un bon grapat de llibres publicats amb molt bona acollida entre el públic infantil i juvenil. Com és possible aconseguir-ho sent la pitjor mare del món? No és incompatible? ;)

Ha, ha, ha! Em sembla que una de les claus és l’humor. Tots els meus llibres fan servir l’humor com a recurs. Quan exerceixo com a la pitjor mare del món explico el món a través d’unes ulleres de 3D, que no significa altra cosa que intentar prendre-s’ho tot amb sentit de l’humor. I als llibres faig el mateix. I això no vol dir que no pugui parlar de temes greus, importants i seriosos, però sempre a través dels vidres d’aquestes ulleres que em fan riure.

 

Els llibres

“Quin fàstic de fama!” és una col·lecció fresca i desenfadada amb uns protagonistes actuals que, a partir de les seves experiències, faran reflexionar els lectors sobre un tema tan enlluernador com perillós: la fama, i els avantatges i inconvenients que comporta. Escrita amb un llenguatge col·loquial, que reflecteix el vocabulari propi dels nois i noies d’avui en dia, i amb pàgines de còmic que aporten dinamisme al llibre. 

Som autèntics i No ens emboliquis són els primers títols de la sèrie i ja es poden trobar a les llibreries:

QFFsomautentics-226527_250xQFFnoensemboliquis-201936_250x
Anna Manso també ha publicat a Cruïlla, a la sèrie blanca del Vaixell de Vapor, La llista d’aniversari i Cara de gos; a la sèrie blava, El Fittipaldi; i a la sèrie taronja, Leandre, el nen horrible. També ha publicat els llibres de la col·lecció N.O.R.M.A.L. i Canelons freds, novel·la guanyadora del premi Gran Angular 2008.